Pràctica 3; Crítica Literària

1 - Fitxa tècnica:

Títol: Encara no som humans.
Autors: Eudald Carbonell i Robert Sala
Gènere: Assaig.
Idioma: Català. També traduït al castellà
Any de publicació: 2002
Lloc de publicació: Barcelona
Editorial: Editorial Empúries, s.l.
Nº Pàgines: 181
Preu: 12,65 Euros.
ISBN: 84-7596-874-0

2 - Crítica:

“Encara no som humans” mostra la tesi d’un catedràtic i un professor de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili sobre el nostre estat actual i el de les nostres civilitzacions. I la realitat que ens presenten està força lluny de la que ens pensem, ja que segons Eudald Carbonell i Robert Sala encara ens falta molt per ser el que fa molt temps que pensem que som. Diuen que és necessària una resocialització, humanització i reorganització en tots els aspectes (des del sexe, la religió i la ciència fins a la manera de vestir), i només així aconseguirem sobrepassar el llindar que ens farà definitivament diferents de la resta de primats i altres espècies animals. Veuen, per tant, la nostra societat molt poc organitzada, precipitada, inconscient, immadura, inexperta, poc respectuosa, abusiva, excessivament tancada i finalment orgullosa de ser el que no és.

Bé, a “grosso modo” la meva crítica aniria encaminada cap a enfocar aquest tema des d’un altre punt de vista. Jo penso que no és que encara no siguem humans, sinó que això (ser humans) és l’únic que hem sigut sempre.

Ser humà no crec que tingui a veure amb ser respectuós, sociable, organitzat... (i el contrari de tots els adjectius que qualificaven la societat d’ “Encara no som humans”), sinó que crec que té més a veure amb transformar el món, crear, adaptar-se, la capacitat de crear instruments i superar malalties, i en general totes les estratègies que van més enllà del que és natural. Tot això la lectura també ho té en compte, però ho considera bàsicament com un camí, un lloc de pas que ens porta cap a ser humans.

Lligat amb el que jo considero que és ser humà, hi ha l’error. Tota creació i tot acte humà, ja que intenta anar una mica més enllà que les fites establertes per la naturalesa, està inevitablement exposat a fallar, a fer les coses mal fetes, a equivocar-se i tornar a començar. Això, i només això, és el que jo crec que ens fa humans, el dret a l’error i l’error en sí és el que ens diferencia de la resta. Tots els actes que “Encara no son humans” refusa i proposa solucions per corregir-los són els actes més propis de l’ésser humà. No crec que calgui esperar que es compleixin tota una colla de bones propostes per poder posar-nos l’etiqueta d’ “humans”.

Altrament dit: No és humà qui s’equivoca? No és l’home l’únic animal que cau dues vegades amb la mateixa pedra? És una manera d’enfocar el tema que els autors no tenen massa en compte, entre d’altres coses perquè així el mateix títol ja no seria vàlid ,i penso que és molt més justificable que la seva visió.

Per altra banda veig tots els canvis que proposen (socialització integral, organització complerta...) com una utopia. No són ni poden ser viables. Avui en dia vivim en una societat molt complexa, on conviuen multitud de grups i subgrup d’aparences, actituds, opinions, caràcters... i crec que seria impossible intentar guiar tota la humanitat cap a una sol objectiu, per molt bones que siguin les intencions.

“Encara no som humans” diu també que s’ha de deixar de banda tot el que és genuïnament animal. Què ens quedaria llavors? Igual que no tot el que fem és per instint i supervivència, no tot pot ser a partir de comportaments racionals. Ha d’estar equilibrat, s’ha de trobar un punt on els dos “modus vivendi” siguin complementaris, i a partir d’aquí que cadascú agafi més del que li convingui. Jo proposaria una visió més conformista, si estem així és perquè en cada moment que hi ha hagut l’oportunitat de triar ho hem agafat com la millor opció.

L’autor de “encara no som humans” proposa la diferenciació entre selecció natural, que és tot el que tenim i fem per “naturalesa animal”, i la selecció tècnica, que són tot el conjunt de transformacions que nosaltres, com a homínids intel•ligents que som, hem sigut capaços de dur a terme. Tot lo “més enllà” que hem arribat. Dons bé, qui assegura que la selecció tècnica no forma part de la selecció natural? Potser els humans ja estem predestinats a actuar com actuem i som simplement una variant dels animals. Com n’hi ha que tenen visió nocturna, d’altres molt bon olfacte, uns neden i els altres saben volar, dons nosaltres som més intel•ligents que la resta i hem evolucionat a partir d’aquí.

Traient una mica alguns apartats de la lectura del seu context, i certament buscant algun punt positiu, crec que es descriu de manera molt adequada i entenedora l’evolució de l’ésser humà en aspectes varis, en la manera de vestir, en la sexologia, la comunicació etc.

I en aquest apartat de la comunicació, que és segurament la part que més té a veure amb el que ens interessa (societat de la informació), l’autor mostra el llenguatge com una de les nostres adaptacions que més ens humanitzen, que fins aquí hi estic d’acord. Amb el que no n’estic del tot convençut és que “la connexió i la comunicació a escala planetària fan mol més eficient l’organització humana i creen formes de relació més horitzontals/.../ tot ens situa més a prop de la humanització”, crec que en el fons les comunicacions a escala planetària ens ajuden a ser una mica més lliures, però humanitzar-nos penso que no perquè la llibertat pot portar fàcilment a actituds antisocials i “anti-sistema”. No és tot tan fàcil.


Durant l’ampli recorregut històric que Eudald Carbonell i Robert sala fan per l’evolució de l’home, ens parlen també dels descobriments i invents més significatius. Entre ells, el foc, i trobo molt encertada la comparació que en fa amb la televisió d’avui dia. La televisió és també un punt de reunió i de tranquil•litat, transmet de diferents formes la tradició cultural i incorpora l’esperit de pertinença al grup. I en el cas de la Xarxa dons passa el mateix, totes aquestes relacions hi segueixen sent. Tots els punts que he dit que tenien el foc i la televisió també els té Internet, l’única diferència seria la distància. I la distància, virtualment no existeix, per tant és com si tots fóssim una gran família (al voltant del foc).

Pel que fa a la documentació utilitzada per escriure el llibre, també recomanada per part dels autors per ampliar alguns apartats de la informació, crec que és molt interessant. Hi ha moltes citacions d’altres autors sobre temes relacionats amb el tractat, (algunes més que d’altres) i això constitueix un punt molt favorable. A l’inici de cada capítol trobem un petit text d’un escriptor o pensador reconegut.

Seguint amb el tema documentació, trobo excessiu el nombre de referències històriques que la lectura conté. Per estudiar cada aspecte de la vida humana es remunten fins a l’aparició dels primers homínids i de l’aspecte en qüestió. Estic d’acord en què és un llibre que parla i ha de parlar de l’evolució i és necessari en aquest sentit parlar del passat, però també crec que la vocació del llibre és clarament la de mostrar l’estat actual de la “nostra espècie”. És per això que no considero oportú començar la majoria de capítols des del principi de la llarga evolució.

I en definitiva, aquesta és una lectura invita constantment i inevitablement a reflexionar sobre l’estat de l’ésser humà en aquest planeta, i malgrat el tema pot interessar més o menys al lector, segur que ens és molt útil i ens pot ajudar a entendre moltes qüestions tant de dins com de fora del llibre.