Pràctica 6; article sobre la pirateria

Pirateria musical; Continua el debat


La pirateria musical és la aplicació d’Internet on més clarament les empreses perden diners en comptes de guanyar-ne, i a hores d’ara, la tecnologia ja està prou avançada com per fer pràcticament impossible fer front de manera efectiva al problema. Gairebé tothom disposa d’ordinador personal, connexió a la Xarxa i gravadora de “cd’s” i descarregar música, pel•lícules o qualsevol tipus d’arxius és relativament fàcil.
A partir d’aquí la responsabilitat és de cadascú de nosaltres, ja que malgrat s’endureixen les penes per aquest tipus de delictes, un 96% dels usuaris espanyols tenen clar que no baixaran el ritme de descàrrega. El dilema, segons els usuaris, no té color. Si pots triar entre pagar tres euros per un “cd” o obtenir-lo gratuïtament la resposta és clara. Al principi semblava ser que si les discogràfiques baixaven el preu, els usuaris farien l’esforç de comprar, ja que és preferible tenir el producte original. Però el preu no es va baixar i d’aquesta manera els usuaris tampoc van poder demostrar les seves bones intencions.

I és que cada grup i subgrup d’opinions al respecte sembla estar molt ben acomodat al seu lloc, ningú té la més mínima intenció de cedir una mica i d’aquesta manera fer un primer pas cap a una solució definitiva.

Sistemes p2p, difícils de combatre

La exclusivitat d’aquests sistemes és que no necessiten cap ordinador central que reguli la transferència d’arxius, per tant el control que hi pot haver sobre la activitat dels usuaris queda molt reduïda. En aquests sistemes es poden passar qualsevol tipus d’arxius directament de ordinador a ordinador i s’han convertit en el principal objectiu de les modificacions legislatives vigents.
El rei actual dels sistemes peer-to-peer és el Kazaa, ja que figura com el programa més descarregat. El segon lloc se l’endú l’Emule, una millora de l'e-donkey, i és el programa amb el que es descarreguen més àlbums i pel•lícules. Altres sistemes força eficients sobretot per cançons soltes i altres arxius puntuals són l’imesh o el winmx. I per acabar, la última novetat en aquest terreny s’anomena bit torrent, que té un funcionament semblant a l’emule però no té llistes d’espera per descarregar un arxiu, el programa més ràpid i efectiu.

Per tant, serà difícil aturar tota infrastructura destinada a la transferència d’arxius. Alhora, per moltes mesures que posin, sistemes anti-còpia en els “cd’s”, dures operacions policíaques contra la pirateria... sempre hi haurà algú que anirà una mica més enllà i permetrà als altres saltar-se les mesures de seguretat. La única preocupació d’alguns usuaris no és la de saber quins paranys els hi preparen des de l’exterior sinó la manera com es pot treure el millor rendiment del seu ordinador. La gent vol seguretat i velocitat de transferència.

Alternatives que funcionen

Partint de que la pirateria no es pot aturar i amb vocació per recuperar les pèrdues del negoci musical, han sorgit nous recursos que permeten que l’adquisició de música es torni a ser un procés totalment legal. Algunes cases discogràfiques opten simplement per augmentar el valor dels seus productes originals. Per exemple, inclouen als seus “cd’s” un dvd amb actuacions en directe o video-clips de l’artista en qüestió, adjunten entrades per un concert o butlletes per participar en un sorteig de material inèdit de l’artista. D’altres en canvi, tenen clar que els consumidors si no s’arrisquen a comprar un “cd” sencer és per por a què els hi agradin potser dues cançons d’un total de 12 o 14. És per això que s’han posat en marxa alternatives com la de msn music o la nova estructura del napster. Des d’aquests portals ens venen cançons soltes a 0,99$ i discs sencers a 9,99$.

Un altre tipus de venda el conformen alguns artistes que opten deixar-se escoltar parcialment, i vendre mantenint els preus establerts fora de la Xarxa. Una pàgina especialitzada en aquest tipus de venta és Artistdirect. I un últim col•lectiu important són alguns autors molt poc coneguts, que composen per ser gairebé únicament escoltats per Internet i de franc, i es poden trobar a freeplaymusic o magnatune.

El format estrella és en tots aquests casos l’mp3, que cada cop està més lluny de la resta de formats per a arxius musicals. Alguns especialistes però, reivindiquen en varies ocasions l’adquisició d’aquest format com a “usar y tirar”, ja que diuen que moltes de les descàrregues són esborrades al cap de poc. El que realment “dura” són els “cd’s”, tan gravats propis com comprats.

AI, AUI i SGAE.

Els dos bàndols ben diferenciats en el debat de la pirateria són els usuaris, que volen baixar-se musica sense parar, i les cases discogràfiques, que preferirien abolir la Xarxa. La SGAE es troba evidentment a favor de les discogràfiques, i intenta evitar de totes les maneres possibles que la gent no pagui els drets d’autor corresponents, ja sigui culpant a la Xarxai/o controlant actes informàtics multitudinàris.

Les associacions AI i AUI, tenen el mateix punt de vista i es mostren a favor dels usuaris. Diuen que si la transferència d’arxius es fa sense ànim de lucre, no hi ha cap mena de delicte.